HISTÒRIA DE L'EIX

Amadeu Bagués presideix la segona junta

El 26 de març de 1969, Amadeu Bagués substituí Higini Feliu en la presidència de l’Associació. En aquell moment, Joaquim Maria de Nadal –que des de 1952 era el Cronista oficial de la ciutat– havia escrit que Barcelona «es trobava en un moment dolç»

A la Rambla s’hi feien obres de remodelació. Artesans de l’Escola Massana treballaven en uns plafons per a decorar l’entrada del metro del Liceu, i Joan Miró s’havia ofert a emplaçar una obra seva al paviment del Pla de l’Os (obra que, tanmateix, no fou inaugurada fins al Nadal de 1976).

El pintor havia nascut al passatge del Crèdit, tocant al carrer de Ferran, o sia a quatre passes de la Rambla. Ara, ja famós pels seus murals de Harvard i Cincinnati, als Estats Units, complia 75 anys en plena vitalitat. Preparava un mural per a l’aeroport del Prat de Barcelona i estava previst que en fes un altre a Osaka, Japó, amb motiu de l’exposició que s’havia de celebrar en aquella ciutat del Sol Naixent.

Miró ja havia fet donació d’una part important de la seva obra als museus de Barcelona, i el fet que volgués deixar la seva empremta al bell mig de la Rambla va fer que el Diari de Barcelona, el gener de 1969, suggerís que l’artista barcelonès fos nomenat Ramblista d’Honor, una distinció que atorgava l’Associació.

A la tardor de 1969, l’entitat presidida per Amadeu Bagués ja comptava amb més de 350 socis. Entre les seves propostes, adreçades a l’Ajuntament, figuraven els plans de remodelació de les façanes dels palaus de la Virreina i del Marquès de Comillas (actualment anomenat Palau Moja), de l’església de Betlem i del Liceu, a més de posar un microbús que donés la volta a la Rambla.

L’entitat organitzava les festes anuals de la Rambla en honor de la patrona, Nostra Senyora del Roser. Després dels actes religiosos, es feia lliurament de la distinció de Ramblista d’Honor a la persona o persones proposades per la junta directiva.

El lliurament del guardó al doctor Agustí Pedro Pons va ser molt favorablement comentat per la societat civil. Gran mestre de la medicina catalana contemporània, era un metge de vocació, no solament amb fama de guarir malalts de reumatisme sinó també un home popular. El senyor Joan Deulofeu explica que no hi havia dia que el doctor Pedro i Pons no donés un tomb per la Rambla abans d’anar a dormir. Si la feina li privava de fer-ho a peu, llavors manava al xofer del seu lluent cotxe negre que, si més no, passés per la Rambla abans de conduir-lo a casa.